Catalá:

A. EL MASSÍS D’ARDENYA DES DEL PUNT DE VISTA GEOLÒGIC

1. SITUACIÓ GEOGRÀFICA I CLIMA

La Serralada Litoral Catalana s’estructura, a les comarques gironines, en dos relleus amb entitat pròpia: el massís de les Gavarres i el massís d’Ardenya.

El massís de les Gavarres constitueix, juntament amb el de Begur, l’extrem septentrional de la serralada litoral catalana, i té la forma d’un gran arc que s’obre cap al nord. Aquest territori, d’una extensió propera a les 28.000 hectàrees, abasta una vintena de municipis de la província de Girona compresos entre la comarca del Gironès i la del Baix Empordà.

El massís d’Ardenya se situa al sud de les Gavarres, de les quals se separa per la Vall d’Aro, una petita depressió per on passa el riu Ridaura. Aquest massís de dimensions reduïdes, es troba a cavall de tres comarques: El Baix Empordà, El Gironès i la Selva.

Respecte a  l’etimologia d’Ardenya, es pot dir que és un nom d’origen cèltic, que volia dir ‘altiplà’ en català primitiu. La paraula avui ha desaparegut del llenguatge ordinari com a apel·latiu, però resta fixat en alguns topònims.

El Clima

Les característiques morfològiques del Massís d’Ardenya estan determinades pels factors climàtics. El Clima és de tipus mediterrani subhumit i és caracteritzat per uns hiverns suaus, unes primaveres i tardors humides i uns estius secs i càlids. Precisament, és la baixa pluviositat estival unida a les altes temperatures el que fa que s’esgotin les reserves d’aigua del sòl, i això condiciona substancialment l’evolució de la vegetació i del sòl en aquest espai.

Així doncs, aquesta zona presenta importants oscil·lacions de temperatura, ja que el gradient tèrmic varia en funció de les estacions de l’any (estius calorosos, en contraposició als hiverns suaus). Les pluges irregulars, i de vegades torrencials, han repercutit en la formació d’una xarxa fluvial composada per torrenteres modeladores del paisatge en una successió de carenes i fondalades.

L’aigua és l’element que permet la vida al paisatge mediterrani. Però tal i com hem explicat anteriorment, el clima mediterrani és ple de contrastos. Així, tot i passar llargues etapes amb molt poca pluja, quan menys ho esperem aquesta arriba amb una força inusual.
 

2. RELLEU I TERRENY

L’Ardenya és una formació muntanyosa molt antiga de roques de l’era Paleozoica, concretament del període Permià (250 m.a.). El relleu d’aquest conjunt muntanyós mostra l’empremta de més de 200 milions d’anys d’exposició als agents atmosfèrics i a les forces geològiques, que han configurat un paisatge de formes suaus i arrodonides. Unes formes que Josep Pla, un gran escriptor gironí de meitats del segle XX, va definir com a “elefantíaques”.

És constituït en la seva major part per diversos tipus de roques granítiques (principalment granits, leucogranits i granodiorites), travessades per nombrosos dics de roques filonianes. Com ja se sap, el granit és la roca magmàtica més abundant de l’escorça continental, i està formada per quars, feldespat i mica. Aquesta roca es forma lentament en condicions de gran pressió i temperatura a l’interior de la Litosfera. Tot i això, les bosses de magma solidificades, anomenades batòlits, acaben apareixent a la superfície per l’acció de l’erosió. I a causa de la seva gran duresa, és freqüent que acabin sent el cim d’una muntanya. És una roca dura, i depenent del tipus d’atac que rep per part dels agents geològics externs, (predominantment físic a les zones muntanyoses altes dels Pirineus o químic a les zones més baixes i costaneres de la Serralada Litoral), adopta un aspecte geomorfològic o un altre.

De fet, per raó de la descompressió soferta en la seva sortida a l’exterior, el granit se sol trobar fissurat, la qual cosa afavoreix que l’aigua de pluja s’infiltri per les esquerdes.

A l’Ardenya l’origen de les formes peculiars de modelat és degut, precisament, a la meteorització química del granit. Aquests processos químics es concreten principal­ment en l’alteració dels feldespats del granit, que es transformen en argiles. La reacció que té lloc rep el nom d’hidròlisi. Però un altre procés important en la descomposició del granit és la hidratació de les miques, que es transformen en argiles hidratades. Aquests processos comporten la destrucció de la xarxa cristal·lina de la roca original, que queda finalment transformada en una mena de sorra, anomenada sauló. Així, aquesta meteorització química provoca l’arenització del granit i la formació d’una capa superficial de sorra, donant lloc a sòls sorrencs.

Els agents erosius (sobretot les aigües superficials) aniran evacuant el material sorrenc i argilós que s’haurà format al damunt de la roca granítica i que constitueix un mantell de sauló (granit alterat) superficial, Llavors, de mica en mica, apareixerà la roca que, en profunditat, no havia estat afectada per l’alteració. I, com a resultat de la meteorització en profunditat seguint les esquerdes del granit, l’erosió deixarà al descobert grans boles de roca no alterada que, de vegades, quedaran apilades de manera característica formant relleus d’aspecte bolar.

És d’aquesta manera com neixen el conjunt de formes “elefantíaques” de l’Ardenya, que tenen unes dimensions i una geometria condicionades per la xarxa de fractures existents i per la intensitat de la meteorització. Aquest procés, a més, va deixant en les zones més inclinades, un paisatge amb vegetació escassa.

Per tant, a la zona d’Ardenya és fàcil d’observar a simple cop d’ull una diferenciació entre pedra nua i vegetació arbustiva de brolla i altres plantes baixes, formant tots plegats una mena de mosaic interpenetrat.

Formes de modelat

A l’Ardenya, cal remarcar la presència de nombrosos “doms” i turons en forma de “pa de sucre”; nombrosíssimes “boles” més o menys esfèriques, ovals, o poligonals (“caos de boles” i “colades de boles”), així com “torres” i “castells rocallosos”.

I en moltes d’aquestes formes de relleu distingibles des de lluny, a petita escala hi podem observar moltes cavitats excavades pels agents atmosfèrics. Aquestes cavitats reben el nom de tafonis si  són verticals, i de cassoletes o cadolles si són horitzontals.

3. LES CASSOLETES DE L’ARDENYA

Les cassoletes es troben en superfícies més o menys horitzontals, i són cavitats de forma arrodonida i fons pla o quasi pla. Les seves dimensions són variables, però superen poques vegades un metre de diàmetre i un pam de fondària. A més, solen tenir les parets sobreexcavades (o còncaves) i, per tant, el diàmetre del fons sovint és més gran que el de la superfície. Després de les pluges, al seu interior s’hi sol acumular una quantitat més o menys gran d’aigua, que s’hi està una temporada més o menys llarga depenent de la intensitat i del període de pluges, així com de la temperatura ambiental.

La persistència d’aigua a la cavitat fa que aquesta vagi creixent de mida i dissolent la major part dels minerals, principalment feldspats i miques. El quars, que no és atacable química­ment, queda dipositat en forma de petits granets de sorra al fons de la cassoleta.

L’evacuació del material disgregat i dissolt té lloc diferents maneres segons el material: Quan la cassoleta és buida i el fons és sec, el quars va sortint-ne per l’acció del vent en temporades seques o bé per l'impacte de les primeres gotes d’aigua en començar a ploure; quan la cassoleta és plena d’aigua, sobretot durant una pluja intensa, es formen turbulències en l’interior de la cavitat i l’aigua sobreïx per les vores o bé per un punt que actua de canal de desguàs; i al sobreeixir l’aigua, arrossega els minerals dissolts.

Les cassoletes van evolucionant, i amb el temps, sol arribar un moment en què el marge de la cassoleta coincideix amb el lloc on s’acaba la roca, de manera que, quan s’omple massa per una pluja intensa, la cassoleta se sol buidar sempre per la mateixa vora. A partir d’aquí hi intervé un altre fenomen, que és l’erosió, ja que el drenatge continuat de l’aigua pel mateix costat acaba desgastant el seu marge, que acaba per tenir una paret més baixa en el costat de desguàs (canal de desguàs). D’aquesta manera, una cassoleta pot anar retenint cada cop menys aigua, ja que va quedant esvorellada per un dels costats; fins que arriba un punt que aquesta és incapaç de retenir-hi més aigua.

Les canals de desguàs de les cassoletes poden convertir-se en autèntics reguerols que poden arribar a provocar una incisió important en la roca.

Segons el grau d’evolució de les cassoletes, nosaltres hem establert una classificació en funció de la retenció que fan de l’aigua de pluja:  Cassoletes actives i cassoletes inactives.

Anomenem CASSOLETES ACTIVES a aquelles cassoletes on l’aigua de pluja hi queda emmagatzemada, de tal manera que és possible que hi acabin apareixent diverses formes de vida aquàtica, entre altres coses gràcies a la matèria orgànica que s’hi va dipositant a l’interior. Per contra, les CASSOLETES INACTIVES representen tot el contrari: són aquelles que, a causa de l’existència d’un reguerot de drenatge en la seva estructura, l’aigua no hi queda retinguda, sinó que s’escola i, per consegüent, no poden contenir organismes aquàtics al seu interior.

Foto 1. Vista d’un conjunt de cassoletes actives i inactives recents

La importància que hem atorgat a les cassoletes al llarg del text queda justificada perquè volem posar èmfasi en el fet general que la seva evolució condiciona el desenvolupament del sòl i de la vegetació. Però, a més, perquè volem posar de relleu que, a l’Ardenya, les diverses etapes d’aquesta successió van lligades a l’establiment d’una sèrie d’espècies de flora i fauna excepcionals, tant pel que fa a la seva ecologia com pel que fa a la seva àrea de distribució, tant a Catalunya com en l’àmbit de la Península Ibèrica.

B. LA FAUNA DE LES CASSOLETES ACTIVES

La presencia, a l’Ardenya, de cassoletes actives fa possible la presència d’espècies animals singulars, com ara el Tanymastrix stagnalis, un crustaci primitiu filtrador del grup dels anostracis, adaptat específicament a aquets ambients, ja que presenta una sola generació anual i, a més, els ous no eclosionen si no passen per un període previ de dessecació.

Aquesta espècie de crustaci s’assembla a una altra, també del grup dels anostracis, anomenada Branchiphus schafferi.

El grup dels BRANQUIÒPODES de la CLASSE CRUSTACIS inclou crustacis petits que conserven caràcters primitius. El caràcter comú a totes les formes del grup és la presencia d’apèndixs toràcics de tipus foliaci de funció respiratòria. Algunes espècies viuen al mar, mentre que d’altres viuen en aigües continentals.

Els ANOSTRACIS són crustacis de les aigües continentals, dolces o salabroses. Es reprodueixen abundantment en curts períodes de temps, i per això fan poblacions molt nombroses. Són animals allargassats, tenen aproximadament d’1 a 5 cm d’allargada, tenen un cos tou, sense color, no tenen closca i se’ls pot distingir bé el cap, el tòrax i l’abdomen.

           
Branchipus schafferi i Tanymastrix stagnalis:

Diferències:

El Tanymastrix stagnalis té més exigències quant a transparència i quantitat d’oxigen a l’aigua que no pas el Branchipus schafferi. A més el Tanymastrix és l’única espècie de les cassoletes granítiques de l’Ardenya, i encara que el Branchipus també pot viure en cassoletes granítiques, a l’Ardenya no se n’hi ha trobat.

Al massís de les Gavarres, que, com hem dit, és molt proper a l’Ardenya, s’han trobat poblacions de Branchipus en quatres tipologies diferents d’ambients aquàtics temporanis: a basses o llacunes, tolls, prats inundats o closes i cassoletes de granit. Però a les Gavarres s’han trobat poblacions de Tanymastrix stagnalis només en dos dels quatre hàbitats estudiats (en basses o llacunes i en cassoletes de granit). Mai no s’ha observat Tanymastrix en aigües tèrboles, i, en canvi, el Branchipus schafferi s’ha trobat sovint en aquests tipus d’aigua.

Tanymastrix és més estenoica, és a dir, més exigent, perquè presenta un rang menor de tolerància pel que fa a aquestes tres variables ambientals: temperatura de l’aigua (necessita aigües fredes), oxigenació (necessita aigües oxigenades)i productivitat (que ha de ser baixa per a les seves necessitats). Per això s’ha trobat en pocs llocs i molt concrets.

El fet que s’hagi localitzat Tanymastrix stagnalis en cassoletes de granit a l’Ardenya no és pas excepcional, ja que aquesta espècie es localitza en aquest tipus d’hàbitat en altres zones de la Península Ibèrica i d’Europa.

De totes maneres, és molt difícil que les dues espècies coexisteixin en una mateixa massa d’aigua.

Distribució:

Poblacions properes:

Alguns dels indrets més propers on s’ha trobat Branchipus schafferi són: Sils, Riudarenes, Riudellots de la Selva (de la comarca de La Selva), i alguns indrets de l’Alt Empordà, com Cadaqués o Castelló d’Empúries.

El Tanymastrix stagnalis ha estat localitzat només a Sant Feliu de Guíxols, a Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà) i al Cap de Creus (Alt Empordà).

Distribució general:

Branchipus schafferi
Països Catalans: s’han trobat algunes mostes d’aquesta espècie en llocs com les Balears (Mallorca i Formentera), Catalunya central (Tarragona, Baix Llobregat i la Selva) i València.
Resta de la Península Ibérica: se n’han trobat també mostres a Salamanca, Teruel, Valladolid, Badajoz, Zamora, Sòria, Cáceres, Zaragoza i Toledo.

Tanymastrix stagnalis
Països Catalans: aquesta espècie és de localització més reduïda, i només s’ha trobat a l’Alt Empordà.

Resta de la Península Ibérica: locatitzats a Portugal, Logroño, Badajoz, Valladolid, Lleó, Àvila, Cáceres, Madrid, Segovia i Toledo.

Inserir Foto 2. Imatge de Tanymastrix stagnalis d’una cassoleta d’Ardenya. Noti’s que l’animal neda d’esquenes, cosa que es pot apreciar perfectament en l’ombra de la fotografia.

C. LES CASSOLETES I L’EVOLUCIÓ DEL SÒL I LA VEGETACIÓ A L’ARDENYA

En la vida vegetal de les cassoletes del paisatge granític de l’Ardenya hi podem distingir 3 etapes d’evolució que tenen incidència en el sòl i la vegetació:

Etapa 1, que hem anomenat, Etapa de “Cassoletes actives”. En aquesta etapa, les cassoletes poden retenir l’aigua de pluja i, per tant, al llarg de l’any i seguint els períodes de pluja i de sequera típics del clima mediterrani, passen per unes ÈPO­QUES d’ANEGAMENT CURT i INTERMITENT  a la primavera i la tardor i per unes ÈPOQUES D’EIXUT RIGORÓS i LLARG a l’estiu. Això fa que aquestes casso­letes representin un hàbitat excepcional per a unes quantes espècies especialis­tes.

La Planta específica més representativa d’aquest medi és Elatine hydropiper subsp. macropoda.

Etapa 2, que hem anomenat “Etapa de Cassoletes inactives recents”. En aquesta etapa d’evolució les cassoletes han perdut la capacitat de retenir aigua per les causes que hem explicat en l’apartat de geologia. De totes maneres, aquesta pèrdua s’ha produït en un temps recent, de manera que al seu interior només hi ha granets de sorra i encara no s’hi ha començat a desenvolupar un sòl.

Gairebé en tots els casos, com que les cassoletes es troben en zones rocoses més o menys grans i desproveïdes de bosc, el sol hi toca molt i, per tant, tenen molta lluminositat.

En aquesta etapa, les cassoletes també constitueixen un hàbitat excepcional, perquè la capa de sorra granelluda permet l’arrelament i la vida d’espècies de plantes que aprofiten al màxim la poca aigua de què poden disposar en els períodes de pluges.

Les plantes específiques d’aquests indrets són, principalment, Sedum andegavense i Ophioglossum lusitancium, però, també, tot un altre conjunt de plantes efímeres que les acompanyen i que, siguin anuals o vivaces, es poden trobar només durant els quinze o vint dies després de les pluges. Són exemples de plantes típiques d’aquests indrets Scilla autumnalis, Dipcadi serotinum i Allium sphaerocepahlon. entre d’altres.

Aquest conjunt de plantes forma una “comunitat vegetal” representativa d’aquests indrets que rep el nom d’Scillo-Ophioglossetum lusitanici, i fou estudiada per Ballesteros l’any 1984. Representa una fase en la successió vegetal que enllaça les cassoletes actives amb les brolles de bruc d’escombres (del grup del Cistion) que es comencen a establir en l’etapa següent.

Foto 3. Vista del pradell efímer amb Ophioglossum lusitanicum

 Sedum andegavense

És una planta crassa del grup dels crespinells que acumula l’aigua en els seus teixits, per tal d’aprofitar al màxim la poca aigua de què pot disposar.

És present al Serrat de Roca Alba (Santa Cristina d’Aro, comarca del Baix Empordà), a la Riera de Gotarra (comarca del Gironès), al Cap de Creus i a les Illes de Còrsega i Sardenya.

Ophioglossum lusitanicum

És una planta del grup de les falgueres d’uns dos centímetres de longitud que té una distribució Mediterràneo-Atlàntica. No és una planta anual, sinó que viu uns quants anys, però mantenint viva només la part subterrània, de manera que l’ Ophioglossum lusitancium fructifica cada cop que té prou aigua al sòl, després de períodes de pluges.

L’Ophioglossum lusitanicum es desenvolupa  únicament en aquells replans de roca on la fondària de sòl és suficient per a mantenir-se. Ara bé, moltes altres plantes de mides més petites (plantes anuals) acompanyen a l’Ophioglossum en aquests indrets, formant una comunitat vegetal especial anomenada Scillo-Ophiglossetum lusitanici.

Etapa 3, que hem anomenat “Etapa de Cassoletes inactives antigues”. En aquesta etapa d’evolució, a l’interior de les cassoletes ja s’hi han acumulat prous partícules i restes d’éssers vius (principalment vegetals) per començar a formar un sòl molt prim. Per tant, es tracta de cassoletes que ja fa molt més temps que han perdut la capacitat de retenir aigua.

En aquestes cassoletes, s’hi pot observar la DINÀMICA DE LA SUCCESSIÓ DE LA VEGETACIÓ I DEL SÒL, que passa per 3 estadis diferents que se succeeixen a mesura que va passant el temps i que el sòl es va desenvolupant:

Estadi a. Brolla en un sòl molt prim
Estadi b. Brolla més espessa en un sòl més gruixut
Estadi c. Brolla més espessa i bosc de suro (sureda) en un sòl encara més desenvolupat

Estadi a. Brolla en un sòl molt prim

Quan han passat un temps funcionant com a “cassoletes inactives recents”, a l’interior de les cassoletes s’hi han anat acumulant restes de matèria orgànica morta (de les plantes menudes de l’Scillo-Ophioglossetum barrejades amb líquens i molses) i d’altres partícules fines de roca. De manera que arriba un moment que al seu interior hi poden arrelar plantes més grosses, que solen ser el bruc i altres arbustos de la brolla.

El procés també es dóna sobre la roca, on també hi viuen líquens i molses que van creixent i amb l’acció de l’aigua que acumulen van degradant poc a poc la roca i formant una petita capa d’argila barrejada amb les seves pròpies restes.

Però quant a factor temps, ja podem intuir que la formació del sòl no succeeix en el mateix espai de temps en tota la superfície de la roca, sinó que va més ràpida a les cassoletes que han perdut la capacitat de contenir aigua que no pas a la superfície nua de la roca.

Estadi b. Brolla més espessa en un sòl més gruixut

Hi ha un cert gruix de sòl, però s’intercala amb moltes clarianes entre les quals predomina d’una manera gairebé absoluta, la roca nua o quasi nua i les cassoletes inactives recents. Aquesta alternança de brolla i superfície rocosa és molt clara a les carenes i parts elevades, però es troba també en relleixos de vessant on hi afloren blocs importants de granit.

En aquesta etapa hi podem trobar plantes herbàcies com el llistó, el Gram d’olor, la ruda silvestre, etc. I també un conjunt d’arbustos entre els quals cal destacar el bruc d’escombres, el càdec, el tomaní, la gatosa i el bruc boal. Tots plegats formen una formació vegetal anomenada brolla de bruc d’escombres, que és una formació oberta a l’entrada de llum i escalfor del sol i relativament baixa (entre un metre i un metre i mig).

Estadi c. Brolla més espessa i bosc de suro (sureda) en un sòl encara més desenvolupat

En indrets determinats, siguin fissures del granit o llocs on el sòl és més gruixut, fins i tot s’hi pot trobar algun arbre, principalment suros baixos dispersos, que no arriben encara a formar un bosc perquè no fan una cobertura arbòria contínua. Tot i això, al seu voltant, els arbustos i plantes que hem vist a l’estadi anterior hi són més alts i espessos, de manera que formen vertaders “retalls” que s’acosten al bosc de suro (sureda).

Un dels factors que caracteritza els paisatges de les superfícies granítiques d’Ardenya és el fet que s’hi van alternant pràcticament totes les etapes i estadis anteriors, de manera que EL PAISATGE ESDEVÉ UN MOSAIC on es poden reconèixer TOTS ELS ESTADIS I ETAPES, que formen d’aquesta manera un CONJUNT INTERPENETRAT.

Foto 4. Mosaic de cassoletes inactives (recents i antigues en diversos graus d’evolució), cassoletes actives i roca nua.

Per tant, i com a resum de tot el que hem dit anteriorment, l’evolució general del sòl i de la vegetació en aquests indrets es pot esquematitzar de la manera següent:

WEBGRAFIA

http://www.ardenya.org/ardenya.htm
http://www.consorcigavarres.org

BIBLIOGRAFIA DE L’APARTAT DE GEOLOGIA

VILAPLANA, Joan-Manuel. Guia dels paisatges granítics dels Països Catalans. Barcelona: Kapel, SA, 1987.

BIBLIOGRAFIA DE L’APARTAT DE ZOOLOGIA

ARMENGOL, JOAN I ALTRES (1986): Història Natural dels Països Catalans. Artròpodes nº1, pàg. 231-233. Barcelona.

BOIX MASSAFRED DANI (2002): Aportació al coneixement de la distribució d’anostracis i notostracis (Crustacea: Branciopoda) als Països Catalans. Butlletí de la Insitució Catalana d’Història Natural, 7. pàgs. 55-71. Barcelona.

PUIG, Mª ÀNGELS (1999): Els macroinvertebrats dels rius catalans. Pàg. 111

VIÑAS TEIXIDOR, XAVIER (2003): Aclariment sobre l’article de les cassoletes. Gavarres nº04, pàg. 103. Barcelona.

BIBLIOGRAFIA DE L’APARTAT DE VEGETACIÓ

BALLESTEROS, ENRIC (1984): Sobre l’estructura i la dinàmica de les comunitats terofítiques humides (classe Isoeto-nanojuncetea) i els pradells amb Ophioglossum lusitanicum L. Del massís de Cadiretes (La Selva). Collectanea Botanica, vol.. 15, Pàgs: 39-57. Barcelona.

SALA, PERE (2001). L’evolució del paisatge de Sant Feliu de Guíxols. Revisió en clau ambiental de cinc dècades d’aprofitament, transformació i revalorització del patrimoni natural. Ed. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i Diputació de Girona. Sant Feliu de Guíxols.

VIÑAS, XAVIER i SABATER, DANI (2005): Les Gavarres, espai natural. Brau Edicions, Figueres

Autors:   Alumnes i profe de Biologia de 1r de Batxillerat de Biologia de l’IES de Cassà.

Español:

A. EL MACIZO DE ARDENYA DESDE EL PUNTO DE VISTA GEOLÓGICO

1 SITUACIÓN GEOGRÁFICA

La Sierra Litoral Catalana se estructura en las comarcas gerundenses en dos relieves con entidad propia: el macizo de les Gavarres y el macizo de Ardenya (se pronuncia “Ardeña”).

El macizo de les Gavarres constituye, junto con el de Begur, el extremo septentrional de la Sierra Litoral Catalana, y tiene la forma de un gran arco que se abre hacia el norte. Este territorio, de una extensión próxima a las 28.000 hectáreas, abarca unos veinte municipios de la provincia de Gerona, comprendidos entre las comarcas del Gironès y la del Baix Empordà.

El macizo de Ardenya se sitúa al sur de les Gavarres, de las cuales se separa por el Valle de Aro, una pequeña depresión por donde circula el río Ridaura. Este macizo, de dimensiones reducidas, se encuentra a caballo de las comarcas del Baix Empordà, el Gironès y la Selva.

Respecto a la etimología de Ardenya, se puede decir que es un nombre de origen céltico, que significa “altiplano” en catalán primitivo. La palabra hoy ha desaparecido del lenguaje cotidiano como apelativo, pero queda fijado en algunos topónimos

El Clima

Las características morfológicas del Macizo de Ardenya están determinadas por los factores climáticos. El clima es de tipo mediterráneo subhúmedo, y está caracterizado por unos inviernos suaves, unas primaveras y otoños húmedos y unos veranos secos y cálidos. Precisamente, es la baja pluviosidad estival, unida a las altas temperaturas, lo que hace que se agoten las reservas de agua del suelo, y esto condiciona sustancialmente la evolución de la vegetación y del suelo en este espacio.

Así pues, esta zona presenta importantes oscilaciones de temperatura, ya que el gradiente térmico varía en función de las estaciones del año (veranos calurosos, en contraposición a inviernos suaves). Las lluvias irregulares, y a veces torrenciales, han repercutido en la formación de una red fluvial compuesta por torrentes modeladores del paisaje en una sucesión de crestas y hondonadas.

El agua es el elemento que permite la vida en el paisaje mediterráneo, pero tal y como hemos explicado anteriormente, el clima mediterráneo está lleno de contrastes. De manera que, incluso en pleno período árido, cuando menos se espera pueden caer tormentas con una fuerza inusual.

2. RELIEVE Y TERRENO

El macizo de Ardenya es una formación montañosa muy antigua de rocas de la era Paleozoica, concretamente del período Pérmico (250 m.a.). El relieve de este conjunto montañoso muestra la huella de más de 200 millones de años de exposición a los agentes atmosféricos y a las fuerzas geológicas, que han configurado un paisaje con relieves poco pronunciados y redondeados. Unas formas que Josep Pla, gran escritor gerundense de mediados del siglo XX, definió como “elefancíacas”.

En su mayor parte es constituido por diversas clases de rocas graníticas (principalmente granitos, leucogranitos y granodioritas) atravesadas por varios diques de rocas filonia­nas.

El granito es la roca magmática más abundante en la corteza continental y está compuesto por cuarzo, feldespato y mica. Esta roca se forma lentamente, a gran presión y temperatura en el interior de la litosfera terrestre. A pesar de esto, las bolsas de magma solidificadas, llamadas batolitos, aparecen en la superficie por acción de la erosión. Y, a causa de su gran dureza, es frecuente que acaben erigiéndose en cima de alguna montaña. El granito es una roca dura, y dependiendo del tipo de ataque que recibe por parte de los agentes geológicos externos (ataque físico en las zonas altas montañosas del Pirineo o químico en las zonas más bajas y costeras de la Sierra Litoral), adopta un aspecto geomorfológico u otro.
 
De hecho, debido a la descompresión sufrida en su salida al exterior, el granito se suele encontrar fisurado, cosa que favorece la infiltración del agua de la lluvia por las grietas. 

En Ardenya el origen de las formas peculiares de modelado es debido, precisamente, a la meteorización química del granito. Estos procesos químicos se concretan principal­mente en la alteración de los feldespatos del granito, que se transforman en arcillas. La reacción que tiene lugar recibe el nombre de hidrólisis. Pero otro proceso importante en la descomposición del granito es la hidratación de las micas, que se transforman en arcillas hidratadas. Estos procesos comportan la destrucción de la red cristalina de la roca original, que queda finalmente transformada en una especie de arena, denominada SAULÓ. Así, esta meteorización química provoca la arenización del granito y la formación de una capa superficial de SAULÓ, dando lugar a terrenos arenosos.

Los agentes erosivos (especialmente las aguas superficiales) irán evacuando el material arenoso y arcilloso que se habrá formado encima de la roca granítica y que constituye un recubrimiento de sauló (granito alterado) superficial. Entonces, lentamente, aparecerá la roca que, en profundidad, no había sido afectada por la alteración. Y, como resultado de la meteorización en profundidad siguiendo las grietas del granito, la erosión dejará al descubierto grandes bolas de roca no alterada que, a veces, quedarán apiladas de manera característica formando relieves de aspecto bolar.

Es de esta manera como nacen el conjunto de formas “elefancíacas” de Ardenya, que tienen unas dimensiones y una geometría condicionadas por la red de fracturas existentes y por la intensidad de la meteorización. Este proceso, además, va dejando en las zonas más inclinadas, un paisaje con vegetación escasa.

Por lo tanto, en la  zona de Ardenya es fácil observar a simple vista una diferenciación entre piedra desnuda y vegetación arbustiva de brolla (matorral) y otras plantas de poca altura, formando este conjunto una especie de mosaico interpenetrado.

Formas de modelado

En Ardenya, hay que remarcar la presencia de numerosos “domos” y cerros en forma de “pan de azúcar”; numerosísimas “bolas” más o menos esféricas, ovales, o poligonales (“caos de bolas” y “coladas de bolas”), así como “torres” y “castillos rocosos”. Y en muchas de estas formas de relieve distinguibles de lejos, a menor escala podemos observar muchas cavidades excavadas por los agentes atmosféricos. Estas cavidades reciben el nombre de taffonis si son verticales, y de “pilas” si se encuentran en superficies horizontales.

3. LAS PILAS DE ARDENYA

Las pilas se encuentran en superficies más o menos horizontales, y son cavidades de forma redondeada y fondo plano o casi plano. Sus dimensiones son variables, pero superan pocas veces un metro de diámetro y un palmo de profundidad. Además, suelen tener las paredes sobreexcavadas (o cóncavas) y, por lo tanto, el diámetro del fondo a menudo es mayor que el de la superficie. Tras las lluvias, en su interior suele acumularse una cantidad más o menos grande de agua, que dura una temporada más o menos larga dependiendo de la intensidad y del periodo de lluvias, así como de la temperatura ambiental.

La persistencia de agua en la cavidad hace que ésta vaya creciendo de medida y disolviendo la mayor parte de los minerales, principalmente feldespatos y mica. El cuarzo, que no es atacable químicamente, queda depositado en forma de pequeños granitos de arena en el  fondo de la pila.

La evacuación del material disgregado y disuelto tiene lugar de diferentes maneras según el material: cuando la pila está vacía y el fondo sin agua, el cuarzo va saliendo por la acción del viento en temporadas secas, o bien por el impacto de las primeras gotas de agua al empezar a llover; cuando la pila está llena de agua, sobre todo durante una lluvia intensa, se forman turbulencias en el interior de la cavidad, y el agua sobresale por los bordes o bien por un punto que actúa de canal de desagüe; y al sobresalir el agua, arrastra los minerales disueltos.

Las pilas van evolucionando, y con el tiempo, suele llegar un momento en que el margen de la pila coincide con el lugar donde se acaba la roca, de forma que, cuando se llena demasiado por una lluvia intensa, la pila se suele vaciar siempre por el mismo borde. A partir de aquí interviene otro fenómeno, que es la erosión, puesto que el drenaje continuado del agua por el mismo lado acaba desgastando su margen, que acaba por tener una pared más baja en el lado de desagüe (canal de desagüe). De esta manera, una pila puede ir reteniendo cada vez menos agua, puesto que va quedando erosionada por uno de los lados. Hasta que llega un punto en que la pila es incapaz de retener más agua.

Los canales de desagüe de las pilas pueden convertirse en auténticos regueros que pueden llegar a provocar una incisión importante en la roca.

Según el grado de evolución de las pilas, nosotros hemos establecido una clasificación en función de la retención que hacen del agua de lluvia: pilas activas y pilas inactivas. Denominamos PILAS ACTIVAS a aquéllas donde el agua de lluvia queda almacenada, de tal manera que es posible que acaben apareciendo varias formas de vida acuática gracias, entre otros factores, a la materia orgánica que se va depositando en el interior. Por contra, las PILAS INACTIVAS representan la situación opuesta: son aquellas que, debido a la existencia de un reguero de drenaje en su estructura, el agua no queda retenida, sino que se cuela y, por consecuencia, no pueden contener organismos acuáticos en su interior.

Foto 1. Vista de un conjunto de pilas activas e inactivas recientes

La importancia que hemos otorgado a las pilas a lo largo del texto queda justificada porque queremos poner énfasis en el hecho general de que su evolución condiciona el desarrollo del suelo y de la vegetación. Pero, además, porque queremos poner de relieve que, en Ardenya, las diversas etapas de esta sucesión van ligadas al establecimiento de un conjunto de especies de flora y fauna excepcionales, tanto por su ecología como por su área de distribución, y tanto en Cataluña como en el  ámbito general de la Península Ibérica.

B. LA FAUNA DE LAS PILAS ACTIVAS

La presencia, en Ardenya, de pilas activas hace posible la presencia de especies animales singulares, como por ejemplo Tanymastrix stagnalis, un crustáceo filtrador primitivo del grupo anostráceos adaptado específicamente a estos ambientes, puesto que presenta una sola generación anual y, además,  los huevos no eclosionan si no pasan por un periodo previo de desecación.

Esta especie de crustáceo se asemeja a otra, también del grupo anostráceos, denominada Branchipus schafferi, que se ha encontrado en hábitats similares tanto en Catalunya como en el resto de la Península Ibérica.

El grupo de los BRANQUIÓPODOS de la CLASE CRUSTÁCEOS incluye crustáceos pequeños que conservan caracteres primitivos. El carácter común a todas las formas del grupo es la presencia de apéndices torácicos de tipo foliáceo con una triple función: respiratoria, natatoria y alimentaria. Algunas especies viven en el mar, mientras que otras viven en aguas continentales.

Los ANOSTRÁCEOS son crustáceos de las aguas continentales, dulces o salobres. Se reproducen abundantemente en cortos periodos de tiempo, y por ello hacen poblaciones muy numerosas. Son crustáceos alargados, tienen aproximadamente de 1 a 5 cm de largo, tienen un cuerpo blando y sin color, no tienen caparazón y se les puede distinguir bien la cabeza, el tórax y el abdomen.

Branchipus schafferi y Tanymastrix stagnalis.

Diferencias:

Tanymastrix stagnalis tiene más exigencias en cuanto a transparencia y cantidad de oxígeno en el agua que Branchipus schafferi. Además, Tanymastrix es la única especie de las pilas graníticas del macizo de Ardenya, y aunque Branchipus también puede vivir en pilas graníticas, en Ardenya no se le ha encontrado. En el macizo de les Gavarres, como hemos dicho un macizo muy próximo al de Ardenya, se han encontrado poblaciones de Branchipus en cuatro tipologías diferentes de ambientes acuáticos temporales: en balsas o lagunas, en charcos, en prados inundados o cerrados y en pilas de granito.

Tanymastrix es más estenoico, es decir, más exigente. Por un lado, nunca se ha observado Tanymastrix en aguas turbias, mientras que, en cambio, Branchipus schafferi se ha encontrado a menudo en estos tipos de agua. De hecho, en les Gavarres, sólo se han encontrado poblaciones de Tanymastrix stagnalis en dos de los cuatro hábitats en que se ha encontrado Branchipus: en balsas o lagunas y en pilas de granito. Tanymastrix, además, presenta un rango menor de tolerancia que Branchipus respecto a la temperatura, a la presencia de oxígeno y a su contenido de materia orgánica, de modo que Tanymastrix habita en aguas frías, oxigenadas y poco productivas. Por esto se ha encontrado en lugares muy concretos, entre ellos las pilas graníticas.
 
El hecho que se haya localizado Tanymastrix stagnalis en pilas de granito en el macizo de Ardenya no es excepcional, puesto que esta especie se localiza en este tipo de hábitat en otras zonas de la Península Ibérica y de Europa.

De todos modos, es muy difícil que las dos especies coexistan en una misma masa de agua.

Distribución:

1. Poblaciones próximas:

Algunos de los lugares más próximos donde se ha encontrado Branchipus schafferi son: Sils, Riudarenes, Riudellots de la Selva (de la comarca de La Selva), y algunos lugares de l’Alt Empordà como Cadaqués o Castelló d’Empúries.

Tanymastrix stagnalis ha sido localizado en Sant Feliu de Guíxols y Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà) y en Cabo de Creus (Alt Empordà).

2. Distribución general:

Branchipus schafferi
Países Catalanes: se ha encontrado esta especie en lugares como las Baleares (Mallorca y Formentera), Catalunya central (Tarragona, Baix Llobregat y la Selva) y Valencia.
Resto de la Península Ibérica: se ha encontrado en Salamanca, Teruel, Valladolid, Badajoz, Zamora, Soria, Cáceres, Zaragoza y Toledo. 

Tanymastrix stagnalis
Países Catalanes: esta especie es de localización más reducida y sólo se ha encontrado en el Alt Empordà.
Resto de la Península Ibérica: localizado en Portugal, Logroño, Badajoz, Valladolid, León, Ávila, Cáceres, Madrid, Segovia y Toledo.

Foto 2: Imagen de Tanymastrix stagnalis de una pila de Ardenya. Nótese que el animal nada de espaldas, cosa que se puede apreciar perfectamente en la sombra de la fotografía.

C. LAS PILAS Y LA EVOLUCIÓN DEL SUELO Y LA VEGETACIÓ EN ARDENYA

En la vida vegetal de las pilas del paisaje granítico de Ardeña podemos distinguir 3 etapas de evolución que tienen incidencia en la vegetación:

Etapa 1, que hemos denominado, Etapa de pilas “activas”. En esta etapa, las pilas pueden retener el agua de lluvia y, por lo tanto, a lo largo del año y siguiendo los períodos de lluvia y de sequía típicos del clima mediterráneo, pasan por unas ÉPOCAS de INUNDACIÓN CORTA e INTERMITENTE en la primavera y el otoño y por unas ÉPOCAS de SEQUÍA RIGUROSA y LARGA en el verano. Esto hace que estas pilas representen un hábitat excepcional para unas cuantas especies particulares.

La Planta específica más representativa de este medio es Elatine hydropiper subsp. macropoda.

Etapa 2, que hemos denominado “Etapa de pilas inactivas recientes”. En esta etapa de la evolución las pilas han perdido la capacidad de retener agua por las causas que hemos explicado en el apartado de geología. De todos modos, esta pérdida se ha producido en un tiempo reciente, de forma que en su interior sólo hay granitos de arena y todavía no se ha empezado a desarrollar un suelo.

En casi todos los casos, como las pilas se encuentran en zonas rocosas más o menos grandes y desprovistas de bosque, les da mucho el sol y, por lo tanto, tienen mucha luminosidad.

En esta etapa, las pilas también constituyen un hábitat excepcional, porque la capa de arena gruesa permite apenas el arraigo y la vida de unas pocas especies de plantas particulares que aprovechan al máximo la poca agua que tienen a su disposición en los periodos de lluvias.

Las plantas específicas de estos lugares son, principalmente, Sedum andegavense y Ophioglossum lusitancium, pero, también les acompañan un conjunto de plantas efímeras que, sean anuales o vivaces, se pueden encontrar sólo durante quince o veinte días tras las lluvias. Son ejemplos de plantas típicas de estos lugares Scilla autumnalis, Dipcadi serotinum y Allium sphaerocepahlon. entre otras.

Este conjunto de plantas forma una “comunidad vegetal” representativa de estos lugares que recibe el nombre de Scillo-Ophioglossetum lusitanici, y que fue estudiada por Ballesteros en el año 1984. Representa una fase en la sucesión vegetal que enlaza las pilas activas con las brollas de brezo de escobas (comunidad del grupo del Cistion) que se empiezan a establecer en la etapa siguiente.

Foto 3. Vista del prado efímero con Ophioglossum lusitanicum

Etapa 3, que hemos denominado “Etapa de pilas inactivas antiguas”. En esta etapa de evolución, en el interior de las pilas ya se han acumulado suficientes partículas y restos de seres vivos (principalmente vegetales) para empezar a formar un suelo muy delgado. Por lo tanto, se trata de pilas que ya hace mucho más tiempo que han perdido la capacidad de retener agua.

En estas pilas, se puede observar la DINÁMICA DE LA SUCESIÓN DE LA VEGETA­CIÓN Y DEL SUELO, que pasa por tres estadios diferentes que se suceden a medida que va pasando el tiempo y que el suelo se va desarrollando:

Estadio a. Brolla en un suelo muy delgado
Estadio b. Brolla más espesa en un suelo más grueso
Estadio c. Brolla más espesa y bosque de alcornoque en un suelo todavía más desarrollado

Estadio a. Brolla en un suelo muy delgado.

Cuando han pasado un tiempo funcionando como “pilas inactivas recientes”, en el interior de las pilas se han ido acumulando restos de materia orgánica muerta (de las plantas pequeñas del Scillo-Ophioglossetum mezcladas con líquenes y musgos) y otras partículas finas de roca. De forma que llega un momento que en su interior pueden arraigar plantas más grandes, que suelen ser el brezo y otros arbustos de la brolla.

El proceso también se da sobre la roca, donde también viven líquenes y musgos que van creciendo, y con la acción del agua que acumulan van degradando poco a poco la roca y van formando una pequeña capa de arcilla mezclada con sus propios restos.

Pero respecto al factor tiempo, ya podemos intuir que la formación del suelo no sucede en el mismo tiempo en toda la superficie de la roca, sino que va más rápida en las pilas que han perdido la capacidad de contener agua que en la superficie de la roca desnuda.

Estadio b. Brolla más espesa en un suelo más grueso.

El suelo tiene un cierto grosor, pero se intercala con muchos espacios descubiertos entre los cuales predomina de una forma casi absoluta la roca desnuda o casi desnuda y las pilas inactivas recientes.  Esta alternancia de brolla y superficie rocosa es muy clara en las carenes y zonas elevadas, pero se encuentra también en rellanos de vertientes donde afloran bloques importantes de granito.

En esta etapa podemos encontrar plantas herbáceas como el “llistó,  el “gram d’olor”, la arruda silvestre, etc. Y también un grupo de arbustos entre los cuales hay que destacar el brezo de escobas, la cada, el cantueso, la retama negra i el brezo. Todas estas plantas juntas forman una comunidad llamada “brolla de brezo de escobas”, que es una formación abierta a la entrada de la luz y al calor del sol y relativamente baja (entre un metro y un metro y medio de altura)

Estadio c. Brolla más espesa y bosque de alcornoques en un suelo aún más desarrollado.

En determinados lugares, sean fisuras del granito o lugares donde el suelo es más grueso, podemos llegar a encontrar algún árbol, principalmente alcornoques bajos y dispersos, que no llegan, todavía, a formar un bosque porque no llegan a formar una cobertura arbórea continua. Aún así, a su alrededor los arbustos y plantas que hemos visto en el estadio anterior son más altos y espesos, de modo que forman verdaderos “recortes” que se acercan al bosque de alcornoque (alcornocal).

Uno de los factores que caracteriza los paisajes de las superficies graníticas de Ardeña es la alternancia de todas las etapas y estadios anteriores, de forma que EL PAISAJE SE CONVIERTE EN UN MOSAICO donde se pueden reconocer TODOS LOS ESTADIOS Y ETAPAS, que forman de este modo un CONJUNTO INTERPENE­TRADO.  

Foto 4. Mosaico de pilas inactivas (recientes y antiguas en distintos grados de evolución), pilas activas y roca desnuda.

Por lo tanto, y como resumen de todo lo dicho anteriormente, la evolución general del suelo y de la vegetación en estos lugares se puede esquematizar de la siguiente manera:

WEBGRAFIA

http://www.ardenya.org/ardenya.htm
http://www.consorcigavarres.org

BIBLIOGRAFÍA DEL APARTADO DE GEOLOGÍA

VILAPLANA, Joan-Manuel. Guia dels paisatges granítics dels Països Catalans. Barcelona: Kapel, SA, 1987.

BIBLIOGRAFÍA DEL APARTADO DE FAUNA:

ARMENGOL, JOAN I ALTRES (1986): Història Natural dels Països Catalans. Artròpodes nº1, pàg. 231-233. Barcelona.

BOIX MASSAFRED DANI (2002): Aportació al coneixement de la distribució d’anostracis i notostracis (Crustacea: Branciopoda) als Països Catalans. Butlletí de la Insitució Catalana d’Història Natural, 7. pàgs. 55-71. Barcelona.

PUIG, Mª ÀNGELS (1999): Els macroinvertebrats dels rius catalans. Pàg. 111

VIÑAS TEIXIDOR, XAVIER (2003): Aclariment sobre l’article de les cassoletes. Gavarres nº 04, pàg. 103. Barcelona.

BIBLIOGRAFÍA DEL APARTADO DE VEGETACIÓN

BALLESTEROS, ENRIC (1984): Sobre l’estructura i la dinàmica de les comunitats terofítiques humides (classe Isoeto-nanojuncetea) i els pradells amb Ophioglossum lusitanicum L. Del massís de Cadiretes (La Selva). Collectanea Botanica, vol.. 15, Pàgs: 39-57. Barcelona.

SALA, PERE (2001). L’evolució del paisatge de Sant Feliu de Guíxols. Revisió en clau ambiental de cinc dècades d’aprofitament, transformació i revalorització del patrimoni natural. Ed. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i Diputació de Girona. Sant Feliu de Guíxols.

VIÑAS, XAVIER i SABATER, DANI (2005): Les Gavarres, espai natural. Brau Edicions, Figueres

Autores:   Alumnos y profesor de Biología de 1r de Bachillerato de Biología del IES de Cassà de la Selva